El passat 7 d'octubre la ciutat d'Elx celebrava un moment important: el Correllengua 2022, l'avantsala del Dia de la Comunitat Valenciana que es commemora l'endemà passat.
Des de l'Ajuntament de la ciutat, el professor del Centre d'Idiomes de la UMH, Pere Vives, exposava amb passió la seua defensa d'aquest idioma, així com de la cultura i les tradicions que li acompanyen.
Des d'aquesta sala, representants institucionals, investigadors, professors i estudiants compartien coneixements i desitjos sobre l'ús de la llengua valenciana.
Perquè vivim en una zona que malbarata història i a la qual li ofereix un gran futur. Un futur que treballem per poder compartir també en el nostre propi idioma: la llengua valenciana.
Hui portem part d'aquell manifest realitzat pel professor del Centre d'Idiomes UMH:
¡Benvinguts al Correllengua 2022 i a la flama de joia i d’esperança que l’acompanya!
(…) Com a docent, trobe que sempre cal començar pel començament i situar-nos. (…) El Correllengua s’esdevé cada any des de l’any 1995, de nord a sud del nostre domini lingüístic per tal de fer fefaent, sinó la vitalitat, si més no l’existència d’una cultura i d’una llengua, que anomenem valencià ací, o català, tant se val, que celebrem, en aquest cas, al voltant d’una data significativa, la del 9 d’octubre, que ens representa com a poble amb una veu comuna, seguint la mateixa flama del Correllengua, de nord a sud, de ciutat en ciutat, de poble en poble.
El 9 d’octubre ens representa com a poble amb una veu comuna
El Correllengua té, a banda d’un valor representatiu i d’una certa dimensió commemorativa, una funció clara: recordar la nostra identitat, una identitat cada vegada més silent, més callada, i no sols lingüísticament. Perquè un poble també és cultura i visibilitat.
En desaparèixer una llengua, també se’n van unes tradicions, unes formes de vida: quan ens casem, en quina mà ens hem de posar l’anell? En quina mà es posaven el rellotge els nostres avantpassats? Si preguntem al carrer, qui sabria dir d’on venen algunes expressions nostrades (…).
La pregunta és més senzilla: actualment, ¿sabem d’on venen les coses més senzilles? Els gestos quotidians? Tenim, d’un temps ençà, present la memòria històrica, però la societat actual agafa velocitats de vertígen i no ens adonem com cada dia es guanya una forma de fer les coses i se’n perden unes altres sense ser-ne veritablement conscients.
Cada dia es guanya una forma de fer les coses i se’n perden unes altres sense ser-ne veritablement conscients
Hi ha hagut moments històrics en què l’ús de la llengua ha estat ben limitat, confinat als cercles més íntims i familiars. N’hi ha hagut altres, farà gairebé 100 anys, en què els nouvingunts, en déiem forasters, es feien amb la llengua i la cultura del lloc que els acollia, sense deixar de banda la cultura pròpia. És el que desitge ara mateix de nou.
Malauradament (…) he sentit el retrocés del valencià al carrer, encara que amb una certa acceptació de la cohabitació lingüística oficial. (…) Un fet cert és que hem deixat d’escoltar la llengua progressivament al carrer entre les generacions més joves (…).
En coneixem bé la dita: “Un poble que no s’estima la seua pàtria està condemnat a desaparéixer” (…). O encara, com ens recordava Vicent Sanchis Guarner l’any 1968 que deia Lord Byron: “Qui no ama la pàtria, és incapaç d’amar res”. I com a docent de valencià i d’altres llengües, ho dic sempre al meu alumnat: no n’hi ha prou amb allò de parlar perfectament una llengua, cal inferir-hi, interioritzar-ne la cultura que l’acompanya, estimar-se-la, sinó mai no ens sentirem ben acollits a l’espai, al poble on volem comunicar, treballar i viure (…). Si una llengua no és viva al carrer i a les cases acabarà desapareixent.
No n’hi ha prou amb allò de parlar perfectament una llengua, cal inferir-hi, interioritzar-ne la cultura que l’acompanya, estimar-se-la
Ara mateix comptem amb un suport institucional i acadèmic, però això, en som ben conscients, pot acabar. I si no canvien les coses, al meu parer, ens queden 100 anys de vida de la llengua al País Valencià. Ara bé, res no està escrit. Encara tot pot canviar. Cadascun de nosaltres som responsables d’algunes línies del nostre llibre de la vida. Es tracta de ser-ne conscients. Encara que només siga això. (…).
El llistat d’enamorats i d’enamorades d’Elx és llarg i remarcable. Homes i dones del carrer, o la mateixa classe política, que tant pot fer amb un poble treballadori voluntariós, a qui cal traslladar sempre aquesta presa de consciència d’estima per la llengua i la cultura pròpies, part fonamental de la construcció d’un territori amb visió de futur. (…).
Cal traslladar sempre aquesta presa de consciència d’estima per la llengua i la cultura pròpies, part fonamental de la construcció d’un territori amb visió de futur
Amb l’alumnat fora de les aules, ja és une autre paire de manches, és tota una altra història: si eixim al pati, la pregunta és ¿qui parla valencià? Amb la qual cosa ens adonem que tenim encara molt a fer si volem fer reviscolar la llengua a nombrosos àmbits d’ús i amb les noves generacions (…).
Voldria, així mateix, esmentar un assagista valencià, (…) que ha estat pres pel Correllengua com a homenatjat de la present edició: Joan Fuster, (…) una persona que s’estimava la seua llengua i la seua terra. (…) No puc estar-me hui d’agafar-ne alguns de vibrants i d’especialment adients al moment: “La nostra pàtria és la nostra llengua”. Joan Fuster també deia “La llengua no ens la regalarà ningún. Ens l’hem de guanyar dia a dia” (…).
Segurament, no podrem canviar el que ha de vindre. Perquè la cohabitació de llengües i de cultures mai no és eterna. El peix gran sempre vol engolir-se el més menut, però, almenys, n’hem de ser conscients i de valorar el que tenim i el que podríem perdre encara.
N’hem de ser conscients i de valorar el que tenim i el que podríem perdre encara
Per molts anys més de vida en valencià, enriquida per totes les altres llengües i cultures vingudes i per vindre de la resta del mon que només poden fer-nos millors i més oberts a la realitat d’un planeta fràgil i cambiant on totes i tots hauríem de conviure en pau i en sintonia, de la mateixa manera que nosaltres volem enriquir les altres llengües i cultures.
El que hem de fer, en qualsevol cas, és estimar-nos, ara més que mai, el valencià i tot el que l’envolta, i compartir-ne la passió, amb totes aquelles persones que ens acompanyeu al llarg del camí, per fer-lo més entenidor. No serà senzill. No ho és. Però, qui ha dit mai que l’amor ho fóra?
